Pas a pas, capa a capa, amb rigor i bon fer, la ma de l’artesà fonedor defineix l’ànima de cada campana. Ajustades plantilles –gelosament guardades- defineixen la seva silueta, mentre el foc, constantment alimentat, endureix el material que servirà de suport –mascle- i contenció del metall per crear la forma desitjada. Desprès vindrà la “camisa”, fang i cera per aconseguir un perfecte tornejat. Al final amb la capa –femella- el fang acaba de tancar el cicle. Es prova el seu to –com el músic amb el seu instrument- i, en silenci, s’extreuen les primeres notes musicals d’aquest singular instrument d’altra resistència, excel·lent disseny i bonic só. Desprès s’hi acobla el badall i el jou de roure com accessoris tradicionals.
A qualsevol poble, en qualsevol església o ermita, a cada campanar, cada campana te el seu nom. Un nom epigràfic o tradicional, un nom a mida de cada peça. L'epigrafia o inscripcions i les decoracions de les campanes és molt variada i enriquidora, i moltes porten escrit l’any en que es van fondre, el nom del seu patrocinador, la marca del fabricant i les imatges o relleus de sants molt significatius.
Les proporcions de cada campana, de major o menor diàmetre i alçada, dependrà de les condicions del campanar on s’ha d’instal·lar. La seva ubicació a les finestres dels campanar també es força important. El seu pes depèn del seu diàmetre, del seu gruix de boca i de l’alçaria. I el jou o contrapès que complementa la campana, de fusta o metàl·lic, és molt important des del punt de vista acústic.
Cada autor, fonedor o fabricant, te les seves peculiaritats i cada campana la seva nota o veu peculiar. És fa sonar manualment, voltant-la amb corda o a mans, i a repics. Avui també mecànicament amb mecanismes elèctrics que la fan repicar o voltar amb motors continus o d'impulsos.